Ajuntament de Sant Andreu de la Barca
27/03/2017 10:37:34
Inici | Contacte | Mapa Web
Castellano | A A A
Sant Andreu de la Barca
Ciutat

Ceràmica trobada en una necròpoli de l'època romana als terrenys de l'antiga masia de Can Puigbó (Pla de l'Estació) de Sant Andreu de la Barca.
Ceràmica trobada en una necròpoli de l'època romana als terrenys de l'antiga masia de Can Puigbó (Pla de l'Estació) de Sant Andreu de la Barca.

Prehistòria i romanització

Sant Andreu de la Barca, situat a unes fèrtils terres de la cubeta de la riba dreta del Baix Llobregat, envoltades a sud i a ponent pel massís de l’Ordal, ben orientades i de pendents suaus, travessades per rieres i torrents i sense que hi manquin les fonts, difícilment podia escapar-se d’una ocupació humana i, per tant, del treball de les seves terres de manera constant a través del segles.

En aquest sentit cal interpretar l’existència de restes ibèriques (troballes a la capella de Santa Madrona, al Palau) i romanes (vil·la romana de Santa Madrodna del  Palau i el jaciment de Can Puigbó) a diferents indrets del municipi.

El jaciment de Can Puigbó té una certa importància: es tracta de més de 50 sepulcres del segle IV després de Crist, que coincideixen amb la desintegració del món romà.

Llibre dels jurats de Sant Andreu de la Barca (1592). Segle XVI
Llibre dels jurats de Sant Andreu de la Barca (1592). Segle XVI

Època medieval

L’establiment de la frontera amb el món musulmà al Llobregat, al segle IX, va comportar la construcció de castells que protegissin aquests indrets. El castell de Castellvell de Rosanes fou l’encarregat de garantir la seguretat de la zona. La primera referència escrita de Sant Andreu de la Barca correspon a l’any 1109, a una venda que el senyor Guillem Ramon de Castellvell fa d’uns masos situades a la parròquia de Sant Andreu “Saguatosis”.

Cap als anys 1115 i 1126 el senyor de Castellvell va cedir els seus dominis de Sant Andreu d’Aigüestoses al monestir bagenc de Santa Maria de l’Estany per tal que els repoblés, cosa que suposa un despoblament degut a les ràzzies musulmanes. No sembla que la iniciativa reeixís ja que els senyors de Castellvell feien anys més tard (1140) una concessió en feu a favor del senyor de Palau.

En un informe d’Armand de Fluvià sobre el nou escut municipal de l'any (1984) s'indica que el municipi de Sant Andreu de la Barca estigué sempre (almenys ja l’any 1100) dins el terme del castell i baronia de Castellvell de Rosanes. Desprès va estar en mans dels vescomtes de Bearn, dels comtes de Foix, dels marquesos de Vélez, dels ducs de Montalto i, finalment, fins 1835, amb l’abolició de les jurisdiccions senyorials, dels marquesos de Vilafranca do Bierzo.

A l'Arxiu Històric Municipal hi ha cinc Llibres dels Jurats dels segles XVI i XVIII.

Pas amb Barca del riu Llobregat, entre Olesa i Esparreguera, segons un gravat de Langlois (inicis del segle XIX). El pas de Sant Andreu de la Barca devia ser molt semblant.
Pas amb Barca del riu Llobregat, entre Olesa i Esparreguera, segons un gravat de Langlois (inicis del segle XIX). El pas de Sant Andreu de la Barca devia ser molt semblant.

 A les acaballes del segle XIII, els Fenollar que posseïen el domini de les aigües del Llobregat des del Congost de Martorell fins a la Roca de Adroc, tenien en servei una  barca  pels voltants de la parròquia de Sant Andreu que es va convertir en el lloc de pas obligat per tots els que transitaven i volien arribar al camí ral que conduïa a Barcelona (una riuada havia destruït el pont romà de Martorell el 1143).

Pont de Molins de Rei en un gravat de Langois de la guerra del Francès
Pont de Molins de Rei en un gravat de Langois de la guerra del Francès

La barca de Sant Andreu i el pont de Molins de Rei

Cal tenir molt present que la pervivència de la barca existent a Sant Andreu va tenir sentit fins a la construcció del pont de Molins de Rei, durant el regnat de Carles III, a finals del segle XVIII.

La història del pont de pedra de Molins de Rei va començava el primer diumenge d’octubre de 1763. Les obres que s’allargaren fins a l’octubre de 1767, amb nombroses aturades a causa de les crescudes del cabal de riu Llobregat. Les obres les va dirigir l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño, basant-se en el projecte elaborat per Prósper de Vedroom al 1717, i per la construcció es va comptar amb més de tres-cents presoners algerians vigilats per un destacament de soldats del Batalló d’Infanteria de Berga.

Pedro Martín Cermeño (Melilla, 26 de març de 1722 - 15 de diciembre de 1790)  fou un important enginyer militar espanyol, acadèmic de la real de San Fernando (1768) i de l'Academia d'Arquitectura (1774) de Madrid. El seu germà de Juan Martín Cermeño, també enginyer militar, va estar destinat igualment a Catalunya, on va dirigir importants obres com la reforma i engrandiment del Castell de Montjuïc de Barcelona, projecte de la capella de la universitat de Cervera, ambdues el 1751. Projectà i dirigí també, des del 1752, la construcció del Castell de Sant Ferran de Figueres, i a Barcelona projectà el 1756 la construcció d'un nou baluard entre el portal de l'Àngel i els Tallers de Barcelona. La seva obra més important fou el projecte definitiu del barri barceloní de la Barceloneta del 1753, basat en l'anterior projecte de Joris Prosper Van Verboom i dirigida pel tinent coronel Francisco Paredes. Esdevingué comandant i inspector general del cos d'enginyers a Madrid el 1766, i el 1768 restaurà el pont del Diable de Martorell.

Pedro Martín Cermeño fou també un important director d'obres: Projectà el 1753 l'església de Sant Miquel del Port a la Barceloneta de Barcelona, obra que seria dirigida per Francisco Paredes i Damià Ribes; projectà la construcció d'unes casernes de cavalleria a la Rambla i a la Barceloneta, a Barcelona; projectà tmabé La Seu Vella de Lleida el 1760, que seria construïda del 1761 al 1781 per l'arquitecte Francesco Sabatini; del 1762 al 1764 inspeccionà les obres del col·legi de Cirurgia de Barcelona; el 1761 revisà el projecte de construcció d'una carretera de Barcelona al límit amb el regne d'Aragó, projecte dirigit per l'enginyer Joan Escofet i en el que destaca el Pont de Carles III a Molins de Rei, basat en un antic projecte de Joris Prosper Van Verboom. Del 1776 al 1778 completà la urbanització de la Rambla de Barcelona enderrocant-ne els murs.

D'aquest històric pont de pedra de Molins de Rei oferim una imatge en una gravat de Langlois durant la guerra del Francès (1808-1814) i una foto de Josep Salvany, de Martorell, de 1917.

El pont de Molins de Rei el 1917 (Foto Salvany)
El pont de Molins de Rei el 1917 (Foto Salvany)

Amb l'entrada del segle XIX, Sant Andreu viurà tots els esdeveniments de la guerra del Francès al Baix Llobregat i els diferents vicissituds de les guerres civils o guerres carlines.

 Versió per a imprimirImprimir