SANT ANDREU DE LA BARCA

Toponímia de Sant Andreu de la Barca

De l'article "Topònims, renoms i sobrenoms" del llibre de Xose Lois García: Tot descobrint Sant Andreu de la Barca (1999)

Bona part de la toponímia de Sant Andreu de la Barca deriva de la ro­mana, tal com constata Josep Moran i Ocerinjauregui al seu treball ti­tulat: Toponímia Romana del Baix Llobregat. Són bastants els mots ro­mans que encara perduren per tota la geografia del municipi. També hi ha topònims d'origen germànic, fusionats amb els romans. D'a­quests, a la baixa Edat Mitjana, en sorgiren d'altres que fins fa poc esferen servir per definir espais geogràfics del nostre entorn.

Hi ha moltes opinions sobre l'origen de Sant Andreu, l'antic Aigüestoses del segle X. El topònim Aigüestoses, segons els investigadors més solvents, fa referència a aigües tallades, a obstacles que es posa­ven al Llobregat, per tal d'aprofitar-ne les aigües, o bé als obstacles dipositats pel mateix riu i que oca­sionaven divisions en el seu si.

Sant Andreu d'Aigüestoses es registra a di­versos documents des del segle xii fins al XVI. Du­rant un curt període del segle XIV, apareix en un document eclesiàstic el nom de Sant Andreu de Matoses. Matoses és un terreny, a la vora del Llo­bregat, on va estar ubicat l'escorxador municipal durant un temps determinat, tal com es registra en diversos documents.

El nom de Sant Andreu de la Barca es registra a finals del segle XIIIi s'alterna amb el de Sant An­dreu d'Aigüestoses fins al segle xvi, encara que du­rant els segles XV i XVI predomina el de Sant Andreu de la Barca

Sobre el topònim de la tan propera Roca de Droc hi ha versions amb poca base científica que la relacionen amb la llegenda d'un drac. Albert Masse­gur i Giralt, al seu llibre Pallejà, toponímia i quelcom més, diu que és "un dels topònims més antics del po­ble, documentat l'any 1027. (...) Etimologia: Adrago, que és el mot documentat, segons el filòleg Josep Moran, pot venir d'Adrog i aquest d'Atar-Bros, i li atribueix un origen germànic. Drogo és un nom personal també germànic':

L'absència documental sobre els topònims de Sant Andreu fa que ens hàgim de remetre a documents més actuals, com ara el cadastre de 1762, molt valuós per apro­ximar-nos a la realitat toponímica del segle XVIII.

Segons aquest cadastre, el 1762, Sant Andreu tenia 69 cases o focs, que esta­ven classificades de primera a quarta. Els que posseïen casa de primera eren els on­ze propietaris següents: Francec Ramoneda, Theresa Graells, Joan Ramoneda, Bo­naventura de Milans, Josep Esteva, Miquel Vendrell, Marquès de Marimon (senyor de la Torre Bobera), Esteva Sunyer, Josep Archs del Palau, Pere Llopart i el Marquès de Vélez. Aquesta casa era l'encarregada de cobrar els delmes. De segona classe, n'hi havia 9; de tercera 19 i de quarta 24. Sis cases pertanyien a persones que en te­nien més d'una.

Sabem, també, que aquest any el batlle era Francesc Ramoneda i els regidors, Josep Miquel, Pere Llopart i Joan Amigó. Tots ells membres de famílies honorables i d'una posició social alta, dins del context camperol de Sant Andreu.

També s'hi mencionen certes persones que gaudien d'un ofici com ara: Francecs Vives, teixidor major; Joan Estapé, espardenyer; Salvador Genovés, ferrer; Jau­me Riudor, fuster major; Joan Coll, ferrer; Joan Collell, apotecari; Joan Prats, ma­sover de Milans; Joan Amigó, masover de Graells; Albert Prats, masover de Marimont; Macià Juncosa, masover d'Alvareda; Josep Duran, masover de Margarit; Barthomeu Sàbat, masover de Vilalba; y Eudal Casals regentador de l'únic hos­tal de Sant Andreu.

La principal via de comunicació que tenia Sant Andreu era el camí reial, enca­ra que en aquell moment ja s'estava projectant la carretera actual. Procedent de Mar­torell, el camí anava pel Palau Vell, actuals carrers de la Font, Major, Església, de la Pa­lla, Pla de l'Amigó, riera de Corbera (evitant Roca de Droc) i Pallejà. Existien altres camins secundaris que comunicaven Sant Andreu amb els pobles limítrofes. El camí reial amb més capacitat, però, era el que rodejava el mar­ge esquerre del Llobregat i que anava des de Martorell a Molins de Rei, passant per Castellbisbal i el Papiol.

Els ciutadans de Sant Andreu estaven molt girats cap al riu Llo­bregat, ja que als Arenys es cultivaven diversos productes agrícoles. A banda d'aquestes feines, la construcció de la carretera o nou camí reial, com li deien molts, donà feina a diversos veïns. Una de les princi­pals dificultats d'aquesta carretera va ser el seu pas per Roca de Droc.

Els topònims són dinàmics i sovint reflecteixen les experiències i hàbits dels habitants de les zones. Per això al cadastre de 1762 trobem espais i subespais que es denominaven en funció del que produïen i perquè servien. Així hi figuren noms com ara:

Camp de les Oliveres, un bloc intermedi entre la muntanya i el Pla, que va tenir un paper rellevant en la producció d'oli.

Camp de les Forques, un lloc proper al riu Llobregat (on es tro­ba actualment un lloc proper al riu Llobregat (on es tro¬ba actualment el carrer Brasil), en el qual s'acostumava a tallar arbres, sobretot alzines, per fer forques.

Camp del Pou, que es refereix al pou del comú, al qual tenia accés tot el veïnat.

Camp de l'Era, també del comú, situat al denominat Pla de l'Estació i on es trillaven els cereals i es guardava la palla, que els veïns portaven pel camí reial que avui coneixem com carrer de la Palla.

Camp de la Creu, situat a prop de les Cases Noves, l'actual carrer del Sol i l'ac¬tual plaça de les Palmeres. En aquest lloc hi havia una creu, per on giraven les processons i el caminant descansava i feia una pregària o deixava una almoina. En ocasions, aquestes creus eren erigides en record d'algun acte cívic o religiós o bé servien de de¬limitació d'una propietat senyorial.

Camp de la Gallinada. Espai comú dedicat exclusivament a les gallines i d'al¬tres aus de corral.

Camp de les Figueres, espai ubicat als Arenys, on s'aglutinaven algunes figue¬res del comú.

Camp de l'Erm, nom que es donava habitualment als espais sense productivitat determinada, destinats a desar carretes i d'altres utensilis de conreu que tenia el comú.

Camp de la Canya, situat als voltants del Llobregat, on hi havia els canyars dels Arenys, que complien la missió de delimitar les terres productives d'aquelles que estaven a la vora del riu. Del Camp de les Canyes s'extreia material per a l'elaboració de cistelles o bé per fer tanques per delimitar terrenys, entre d'altres múltiples utilitats que li atorgava la pagesia.

Camp del Pi, del Manso Canals, que estava situat a l'actual plaça de Catalunya.

Camp de les Matoses, antic topònim que al•ludia a la gran quantitat de mates que hi havia en¬tre el riu i l'actual carretera. Matoses va ser el nom de Sant Andreu du¬rant un curt període del segle XIV.

Camp del Jonc, es refereix als joncs que hi havia al Llobregat i dels quals prenen el nom unes de les famílies més antigues de Sant Andreu: els Juncoses i els Comajuncoses.

Pla de les Vinyes era un enorme espai destinat a la producció vinícola. Encara que la majoria dels espais de Sant Andreu estaven destinats a les vinyes, aquest era el de més grans dimensions.

Bosc de la Vila era un altre espai comú, del qual s'extreia llenya i on s'alimentava el bestiar de la Carnisseria del Comú.

Bosch del Llop es denominava a un bosc muntanyós, apartat del poble, per on rampinyava el llop o on es paraven trampes per capturar-lo. La presència del llop pel nostre terme municipal va ser bastant notòria en temps passats.

D'altres topònims descriuen les característiques del terreny, com ara Camp Rodó, Camp de les Roquetes i Camp del Pujol, on està enclavat l'actual cementiri.

Altres topònims significatius són: Carretera Vella, Mallol, Feixa de l'Hort, Feixa del Raventós... Les feixes eren espais de terreny muntanyós que s'aprofitaven, mitjançant terrasses, per al cultiu de productes variats i que estaven tipificats com espai d'agricultura pobre.

Des de temps immemorials s'utilitzaren topònims, renoms i sobrenoms adaptats a la realitat i circumstàncies de les persones. Molts dels cognoms de la localitat esdevenen renoms, a vegades benèvols i a vegades ofensius, que obeeixen la intenció d'assenyalar la qualitat personal d'alguns veïns. Un fet determinat o una professió eren motiu suficient per ser rebatejats amb un àlies.

Exemples de mots a Sant Andreu són: La Cabrera, perquè cuidava cabres. Joan Gran, per la seva estatura. Cal de l'Escaleta, perquè la seva vivenda tenia una escala que donava cap a la carretera. Cal Polla, perquè la senyora de la casa venia gallines. Safrenero se li deia a l'alcalde carlista, Joan Prats. Antueno, era un derivat d'Antoni. Manrento, era el mot d'un veí que quan no estava d'acord en alguna cosa o no volia participar-hi es fregava les mans i deia: "jo em rento". La Bacallanera, perquè venia bacallà.

Els renoms descrivien, a vegades, la personalitat i el caràcter del seu portador. N'hi havia encara d'altres d'ofensius que hem preferit no incloure per tal de no ferir sensibilitats familiars.

Als anys trenta s'utilitzaven molt els noms de cada casa. Amb el creixement demogràfic s'ha anat perdent aquest costum. A la tradició catalana, cada casa o foc tenia el seu nom. El senyor Salvador Martí Nadal, antic sereno de Sant Andreu és una de les persones que millor coneix el cens de veïns d'aquella època i ens ha facilitat la relació de noms.."

Nosaltres publiquem la llista de noms adjunt.