Història, literatura i llegenda
Coneix la cultura de Sant Andreu de la Barca
La Baronía de Castellvell o Castellví de Rosanes o Castell de Sant Jaume
Sant Andreu de la Barca formava part de la baronia de Castellvell.
Aquesta jurisdicció medieval es troba esmentada ja l’any 936-37. El nom de Castellví (equivalent a "castell vell") fa referència a un origen molt anterior a l’època medieval i, de fet, les restes de la torre circular que ens han pervingut permeten datar-la en època romana.
Pren el nom del castell de Rosanes o castell de Sant Jaume, que domina la vila de Martorell.
Aviat la jurisdicció va passar-se a nomenar de Castellvell de Rosanes per tal de distingir-lo del Castellvell de la Marca (Alt Penedès) també pertanyent a la mateixa baronia.
El llinatge del Castellvell, senyors del castell, entrat el segle XIII va entroncar amb la poderosa família dels Montcada i posperiorment amb llinatges castellans.
El castell de Castellvell o Castellví de Rosanes
La història del castell de Rosanes és molt llarga. Precisament un dels grans historiadors de la contrada fou Bonaventura Pedemonte, afincat a Sant Andreu de la Barca, amb el seu llibre Notes per a la història de la baronia de Castellvell de Rosanes (Barcelona 1929).
El castell fou destruït el 1714 per les forces filipistes durant la Guerra de Successió després d'haver obligat els seus defensors, un contingent de paisans comandats pel coronel de miquelets Miquel Santjoan, a abandonar-lo.
Cal dir que el nucli de població de Castellví de Rosanes de Can Sunyer del Palau, té i manté una molt estreta relació amb Sant Andreu de la Barca.
Les ruïnes del castell de Rosanes estan aturonades i encinglerades a 369 m alt a l’est del poble de Castellví de Rosanes.
Del recinte medieval n’han quedat restes de muralla dels segles IX-X i un parell de torres rectangulars, juntament amb vestigis d’una capella i altres dependències construïdes durant els segles XIII-XIV.
L’església parroquial de Castellví de Rosanes, dedicada a sant Miquel, era l’advocació que tenia també la capella del primitiu Castellvell de Rosanes.
D’un castell a una capella i un mas senyorial
Proper al castell hi ha la Capella de Sant Jaume i el mas del Castell de Sant Jaume.
La capella de Sant Jaume, situada enmig d’un prat, al peu del castell i a prop de la masia homònima, va ser construïda cap a la fi del segle XI, tot i que la primera documentació que l’esmenta és del 1288. És una petita esglesiola d’una nau capçada amb un absis semicircular decorat amb arcuacions i lesenes de tipus llombard. Malgrat l’arrebossat i haver patit l’enderrocament de les voltes de la nau i de l’absis i l’obertura d’un gran portal a ponent, conserva en gran mesura la seva estructura original, amb la porta lateral i una finestra a cada cantó. Actualment l’accés és molt dificultós ja que no queda cap rastre de l’antic camí que hi conduïa.
El mas del Castell de Sant Jaume és un gran mas situat a la falda del castell, les terres del qual, així com les de la capella de Sant Jaume, són part de la finca. El seu origen és posterior a l’enderrocament del castell per les tropes filipistes a principis del segle XVIII. Del conjunt d’edificacions en destaca la gran galeria porxada.
El llinatge del senyors de Castellvell
Els primers senyors de la baronia de Castellvell es presenten obscurs per manca de documentació concreta, segons explica Ramon Rovira i Tobella en els seu treball “Els senyors de la baronia de Castellví de Rosanes”, basat en un estudi realitzat per Blanca Garí i Albert Benet.
Segons sembla el primer Castellvell es Guillem I (a 1011? — d 1041), era descendent d’un germà del comte Guifré I, el Pelós. El llinatge dels Castellvell procedeix doncs d’una branca comtal com passa amb altres llinatges importants en terres del Penedès o properes.
Guillem de Castellvell fou un prohom de la cort dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda.
Ramon (I) de Castellvell en testar el 1058, posseïa també Castellbisbal com a castlà pel capítol barceloní), abans de pelegrinar a Sant Jaume de Galícia, repartí el patrimoni entre els seus fills sota la tutela del seu germà Guillem (II) Bonfill de Castellvell, que no tingué descendència: l’alou del Penedès (potser amb Castellvell de la Marca) passà al fill Pere de Castellvell; Castellvell de Rosanes romangué a mans del primogènit Guillem (III) de Castellvell i d'un altre fill (potser Arbert (I) de Castellvell, dit sovint Dorca i alguna vegada Amat Dorca).
La jurisdicció feudal de Castellvell es formada entorn de dos nuclis territorials: Castellvell (o Castellví) de Rosanes, al Baix Llobregat, i Castellvell (o Castellví) de la Marca, a l’Alt Penedès.
Els dominis de la família comprenien, al segle XII, moltes possessions que no eren feu alodial. Així, per exemple, tenia pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona el castell Vell vescomtal de la ciutat i, també, Castellbell, al peu de Montserrat. Sembla que al segle XIII les preferències de la família se centraren entorn de Castellví de la Marca. Estem parlant bàsicament de propietats en els actuals municipis de Castellví, Martorell, Sant Esteve Sesrovires, Abrera, Castellbisbal i Sant Andreu de la Barca.
Els Castellvell, els Montcada i els Foix
Pel casament de Guillema I de Castellvell (1206-1228) amb Guillem Ramon I de Montcada, vescomte de Bearn (+ 1223) la senyoria passa als Montcada durant tres generacions.
Però per matrimoni d’una hereva, la senyoria va acabar en mans de Gastó d'Armanyac, vescomte de Fesensaguet, baró de Castellvell i de Montcada i comte de Foix (1309-1311) i durant durant quatre generacions a la família d’aquesta cognom. El seu fill Roger Bernat III, es titulava baró de Castellvell i de Montcada (1315-1350). El net, Mateu I de Foix, baró de Castellvell i de Montcada, comte de Foix, vescomte de Bearn (1381-1396), va mantenir una posició contrària a la corona i el 1396 li confisquen la Baronia de Castelllvell, que el 1397 és incorporada a la corona. El 1440 s’hi afegeix la parròquia de Castellbisbal. La Baronia resta a la corona fins el 1474.
La senyoria comprenia aleshores els castells, els llocs i les parròquies de Castellvell de Rosanes, Abrera (amb el castell de Voltrera), Sant Andreu de la Barca, Vilalba, Sant Esteve Sesrovires i la vila de Martorell, que en fou la capital. El 1440 hi fou agregat el terme de Castellbisbal, compresos també el monestir-castell de Sant Genís de Rocafort i la quadra i la domus del Palau.
Fou en aquesta època que en el castell hi estigué presoner i hi morí el comte Joan I d’Empúries, que havia estat president de la Generalitat de Catalunya el 1376. El rei Joan I, davant el fet que era sospitós de complicitat amb el comte de Foix, el va empresonar a Castellví de Rosanes, on morí el 1398.
La baronia de Castellvell va mantenir-se en poder de la corona catalanoraragonesa des la regència de Maria de Luna i Martí I, l'humà (1398-1410), fins que el rei Joan II va vendre la Baronia als Requesens l'any 1474.
Els Requesens, els Zuñiga, els Fajardo, els Álvarez de Toledo, els Cavero i els Crespí de Valldaura
El primer senyor de Castellvell de la família catalana dels Requesens fou Lluís de Requesens i Joan de Soler (1474-1509), un alt funcionari. Fou fidel a Joan II durant la guerra civil catalana (1462-1472) i declarat "enemic de la terra" per la Generalitat de Catalunya (1462).
El 1468 es convertí en conseller del príncep Ferran II i progressà ràpidament arribant a capità de Castellví de Rosanes (1472), baró de Castellvell (1474) i governador general de Catalunya després de la capitulació de Barcelona el 1472. Gaudí d'aquest càrrec durant la segona guerra remença i el mantingué fins que morí. El 1505, es convertí en el comte de Palamós, al morir el seu germà.
La filla del segon matrimoni de Lluís de Requesens, Estefania de Requesens i Rois de Liori (1549-1549) va casar-se el 1526, amb Juan de Zuñiga y Avellaneda (+ 1546). El seu fill, Lluís de Requesens i de Zuñiga (1549-1576) va heretar el títol dels Castellvell.
Lluís de Requesens (nascut a Molins de Rei el 1528) fou un important militar i administrador reial. Era el segon fill del matrimoni entre Juan de Zúñiga y Avellaneda, i d'Estefania de Requesens i Roís de Liori, el cognom de la qual anteposà al del pare per un acord matrimonial.
Va ser patge de Felip II quan aquest era príncep. En 1546 va morir el seu pare i l’emperador Carles I d’Espanya comença a ennoblir-lo, nomenant-lo comanador major de Sant Jaume, i residí una temporada a Flandes. Retorna a Barcelona en 1549.
Dels seu matrimoni va tenir una filla, Mencia de Requesens i Zuñiga, comtessa de Benavente i senyora de Martorell.
El 1563 va aconseguir el favor reial per convertir-se en el seu representat a Roma. Va destacar en la seva lluita contra els pirates berberiscos el 1568 i contra la sublevació dels moriscos a Granada entre el 1569 i el 1570, sempre al costat de Joan d'Àustria. Aquest fet propicià la seva participació en la Batalla de Lepant de 1571 contra l'armada turca com a lloctinent de Joan d'Àustria.Posteriorment fou designat governador del Milanesat entre el 1572 i 1573, on topà amb l'arquebisbe Carles Borromeu.
Després, finalment, el nomenaren Governador dels Països Baixos, entre els anys 1573 i 1576, on va exercir una política moderada i mirà de dominar el motí de les tropes espanyoles que hi havia a Anvers, amb qui finalment hagué de pactar. Fou derrotat a Leiden i a Middelburg, i va vencer a Mook (1574).
Lluís de Requesens morí el 5 de març de 1576 a Brussel·les, si bé les seves restes foren traslladades a Barcelona el 1577.
La filla d’aquest segon Lluís de Requesens, com hem indicat, fou Mència de Requesens-Zuñiga i Gralla (1577-1618) va casar-se amb Pedro Fajardo y Fernández de Córdoba, tercer marquès de los Vélez, (+ 1579).
La senyoria del Castellvell s’unia així a les possessions de la noblesa castellana. Però aquesta no seria l’únic tombant que tindria aquest senyoriu català, tan antic.
Una de les hereves de la família, Maria Teresa Fajardo de Requesens-Zuñiga y de Toledo (1693-1715) va casar-se amb Ferran de Montcada-Aragó-Luna (+ 1713) i la seva filla Caterina de Montcada-Aragó-Luna y Fajardo (1715-1727), per segon matrimoni amb José Fadrique Alvarez de Toledo-Osorio, que tingueren un fill que va heredar el títol baronal dels Castelllvell: Fadric Vicenç Alvarez de Toledo-Osorio y de Montcada-Aragó (1727-1753).
El darrer senyor jurisdiccional de la baronia, dels Álvarez de Toledo, amb un títol medieval de Baró de Castellevell fou Francesc de Borja Alvarez de Toledo-Osorio y Gonçaga-Caracciolo (1796-1821), que va viure l’extinció del senyorius feta per la Constitució de Cadis.
El darrer noble amb el títol de baró de Martorell és actualment Gonçal Crespí de Valldaura i Bosch-Labrús (Madrid 25-3-1936), que alhora és comte de Orgaz, comte de Castrillo amb Grandesa d'Espanya, comte de Sumacàrcer, baró la Callosa, comte Serramagna i baró la Joiosa Guarda.
Fonts
- Benet, Albert. L'origen de les famíles Cervelló, Castellvell i Castellet. pp. 67-86, Acta Historica et Archeologica Mediaevalia, nº 4, Barcelona 1983, Departament d'Història.
- Dalmau, R. i d'altres. Els Castells Catalans, vol. I. 2na. ed. Barcelona, 1990. pp. 348-363.
- Fluvià i Escorsa, Armand. Arxiu particular
- G.E.C., 15 vv. Barcelona 1969-1980. Articles i arbres sobre els: Castellvell, Montcada, Bearn, Foix, Requesens i Zuñiga, Fajardo, Montcada, Alvarez de Toledo.
- Hidalguía. Elenco de Grandezas y Títulos Nobiarios Españoles. Intituto Salazar y Castro. Ed. de la Revista Hidalguía. Madrid, 1994.
- Garí, Blanca. El linaje de los Castevell de Rosanes en los siglos XI y XII. MEDIEVALIA, monografias 5, Bellaterrra 1985. Instituto Universitario de Estudios Medievales. Universidad Autónoma de Barcelona.
- Paretas, Montserrat i Jordi de Bolòs. El Castell i la Baronia de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), pp. 113-151. ACTA MEDIAEVALIA, annex 3, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, 1986. Vide mapa adjunt.
- Pedemonte, Bonaventura. Notes per a la història de la baronia de Castellvell de Rosanes, Barcelona 1929.